Es dóna la circumstància que Riera va ser una de les autores de Carmen Balcells.

L'autora mallorquina té una amplíssima obra literària -majoritàriament al camp de la novel·la- i ha guanyat una vintena de premis inclòs el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (2015).

Balcells va ser un factor fonamental de l'anomenat boom llatinoamericà -que va permetre a nombrosos escriptors llatinoamericans viure de la seva obra- i fins i tot en el fet que Gabriel García Márquez i Mario Vargas Llosa, posteriorment tots dos Premis Nobel, s'instal·lessin a Barcelona.

Totes dues es van conèixer i van tractar durant més de 40 anys. La mateixa autora explica només començar que “Carmen Balcells em va canviar la vida”. Per escriure la biografia, ha tingut accés a l'arxiu de l'agència i ha entrevistat familiars, amics, autors, editors i agents.

Guijarro ha detallat que "el febrer del 2021 l'equip de Colau estava més a favor de fer dos caps de setmana", però ha subratllat que "el districte és socialista i veien altres problemes com "el tema dels veïns".

També ha lamentat que durant aquests darrers mesos de negociacions mai han aconseguit reunir els dos equips de govern en una mateixa taula: "En un principi tot anava rodat, però els dos equips de govern van començar a fer una mica de ping-pong. L'organització mai ens hem reunit amb Ada Colau i Jaume Collboni a la vegada. Ens hauria agradat per anar tots a l'una".

Albert Guijarro ha insistit que els tres organismes que estan més involucrats directament amb l'organització del festival també depenen del grup municipal del PSC. En aquest sentit, ha exposat que "nosaltres depenem de tres departaments que cauen sobre els socialistes: BSM, el districte i Turisme i la regidoria d'Indústries culturals".

Martí explica que "el festival és importantíssim per a la ciutat, però han d'acceptar les exigències que la ciutat els posa." "El Primavera Sound s'ha fet enorme i això els atorga una mena de dret de dir: 'Escolta, la ciutat s'ha de posar al nostre servei'. Això és el que nosaltres no hem acceptat", ha afegit.

El tinent d'alcaldia de Cultura de la capital catalana recorda que "les dates tradicionals del Primavera eren entre mitjans i finals de maig". Explica "que al juny tenim el Sónar i després, al juliol, el Cruïlla". Per tant, considera que "mantenir aquest equilibri és el millor per als mateixos festivals i també per a la ciutat".

D'altra banda, Martí ha parlat sobre les acusacions del Primavera Sound cap a l'ajuntament de Sant Adrià de Besòs. Afirma que "en comptes de criticar tant públicament, que això dificulta asseure's a parlar en una taula, que es posin a negociar".

De hecho, no fue en Mauthausen en sí sino en algún trayecto en autocar entre el terrorífico campo y alguno de sus no menos terroríficos subcampos como Gussen o Ebensee, donde murieron tantos republicanos españoles.

Lo recordaba ella ayer durante la presentación de su libro “Miradas” -a la venta en Amazon- que estaba leyendo “El sobrino de Wittgenstein”, de Thomas Bernhard cuando nos conocimos.

Tengo la manía de intentar chafardear las portadas de los libros que lee la gente. Por si me he perdido algo o por si, al contrario, ya lo he leído. Sobre todo si son mujeres, por aquello de la sensibilidad femenina.

Nos hicimos amigos en seguida. De Bernhard había leído sus memorias aprovechando una gripe. Y posteriormente, desde luego, la biografía de su traductor, Miguel Sáenz. Como los diarios de Kafka, que aproveché otra gripe. Antes las gripes se curaban con lectura y frenadoles. Luego me la fui encontrando en algún acto en esta Barcelona convulsa.

María José Peña, que prudentemente oculta su edad en la solapa del libro, ha conseguido traspasar esa difícil frontera entre el lector voraz y el escritor. Ayer presentó como decía su libro de relatos (“Miradas”) -nada menos que 45 de una a tres páginas- en la Librería Byron de Barcelona.

Desde luego hay uno sobre Bernhard pero también otros estrictamente personales: “Yo tenía veinte años”, “Una carta de amor”, “Despedida”. Sólo me asusté cuando leí el título del último “Una mujer con flequillo” porque me vino a la cabeza Ana Gabriel.

Ricardo Fernández, miembro del colectivo de escritores El laberinto de Ariadna, la sometió a un interrogatorio juicioso durante la presentación. Nacida en Granada, afincada desde hace muchos años en Barcelona, madre de dos hijas que para mi desespero hablan alemán y abuela de un par de nietos que tocan el piano.

Como dijo el propio Ricardo Fernández, “todo escritor es antes un lector”. La autora confesó que lee de todo. “Me gustan las biografías” pero también la poesía. Empezó con las lecturas habituales: “Mujercitas” y “La Isla Misteriosa” de Julio Verne. “Lo que pillaba, lo que le birlaba a mis hermanas.

Eran cuatro chicas y un chico o sea que había mucha cosa para birlar. También se leía “El Noticiero Universal de pe a pa”. “Vuelvo siempre a la lectura de los centroeuropeos”, añadió y cito entre otros a Sándor Márai. “También a los hispanoamericanos como Lázaro Covadlo -el escritor argentino afincado en Sitges asistió a la presentación- y Mario Benedetti.

María José Peña es también “devota de los Atlas” porque le gusta situar no sólo los personajes sino también los lugares. Y aunque insistió que “no tengo nada de especial soy una persona corriente” pensé, por momentos, que su matrimonio era un "infierno".

Al final del acto hasta me atreví a pedir un aplauso para el marido, que estaba en primera fila, porque María José es mujer que lee siempre en papel, “acribilla” los márgenes de las páginas a base de notas y … ¡escribe por la noche!. Como Kafka, por cierto. “Hay tranquilidad, sosiego y calma” explicó aunque “puedo convivir con cierto sonido doméstico”.

Todo cambió con la pandemia en que, aparte de su Facebook, empezó a escribir más de cara al público. Incluso le pidieron una colaboración en la obra colectiva “Otra vez ayer: Relatos desde la cabaña” (2020).

Saca sus relatos de la vida cotidiana: “A veces veo una mujer que entra o sale de una cafetería y ya me invento una situación”. “La vida corriente es mi inspiración”, insistió./ Una reseña de Xavier Rius

???? "La monarquia d'Anglaterra no té res a veure amb la d'aquí, és una institució centenària, gairebé mil·lenària. La monarquia espanyola és un invent que va muntar un dictador feixista."

???? @lluisgavalda, @ElsPetsOficial #PlantaBaixaTV3

? https://t.co/x1oBg06rQQ pic.twitter.com/3onLer0L2W

— Planta baixa TV3 (@plantabaixatv3) June 2, 2022

“La monarquia d'Anglaterra no té res a veure amb la d'aquí, és una institució centenària, gairebé mil·lenària. La monarquia espanyola és un invent que va muntar un dictador feixista”, ha dit Gavaldà.

Ruiz ha dit que "ara mateix no sento el suport de l'Ajuntament. No creuen en el festival ni en que sigui una proposta cultural important". "Ens tracten com si fóssim una molèstia. Jo puc lluitar per seguir a la meva ciutat, però pot arribar un moment que ho posin tan complicat que s'hagin de prendre mesures", ha sentenciat.

També ha exposat que "tot el que dic que no està passant aquí amb l'Ajuntament de Barcelona està passant amb la Comunitat de Madrid, on la recepció ha estat impressionant". D'altra banda, ha afirmat que "no hem volgut ni un duro" de l'Ajuntament de Barcelona i ha indicat que "el problema és que Barcelona no es vol".

Gabi Ruiz ha explicitat que "aquest govern municipal, format per dos partits, no ens vol" i ha deixat clar que "seria ben fàcil asseure's i en quinze minuts tots els nostres problemes, que no són econòmics, estarien resolts". "Que passarà l'any 2024? Veurem. El festival li deu molt a Barcelona, a la gent i a la ciutat. No m'imagino el Primavera creixent en un altre lloc que no sigui Barcelona, però jo no els hi dec res a aquests polítics", ha reblat.

Finalment, ha indicat que el cartell per al 2023 "és encara més impressionant que aquest any" i ha afirmat que "el recinte de Madrid està molt millor preparat" que el de Barcelona i "costa 50 vegades menys". "Ja sé que no som la Copa Amèrica. La pena que no s'aposta per l'empresa catalana i després es queixen. No vull diners, sol respecte; i com no em respecten se'm fa molt complicat de ser aquí", ha conclòs.

Puig ha exposat que "les societats, quan es tracta d'immigracions en massa, han d'estar preparades per fer-ho". "Han de tenir una política educativa idònia perquè els fill d'aquests immigrants no hagin d'anar a parar a centres solament per a ells perquè l'important és que s'integrin d'una forma eficaç", ha apuntat.

També ha assenyalat que "cal tenir prestacions de benestar, sanitàries, etc; cal saber quin cost tindran i quins ingressos et poden arribar a reportar si hi ha uns rendiments laborals d'aquestes persones". "Sobre això, el primer beneficiat és l'immigrant que arriba i és ben rebut perquè hi ha una sociadad preparada", ha indicat.

L'escriptor ha reclamat que la immigració "ha d'acceptar unes normes, una manera de ser i fer un esforç d'integració" i ha defensat que "és fonamental regular la immigració". En aquest sentit, ha posat d'exemple als Estats Units perquè "per a tenir la nacionalitat es feia un examen, havies de saber els principis de la constitució, demostrar que sabies bé l'anglès, parlat i escrit... Es pot exigir".

Valentí Puig ha lamentat que a Espanya "hi ha hagut desistiment" per "temor al fet que se'ls pogués acusar de racisme o de xenofòbia". "La dreta no ha dit res i l'esquerra ha donat papers a tothom" i ha criticat que Pedro Sánchez anés a rebre el vaixell del Open Arms al port de València perquè "si això no produeix un efecte crida, ja em diran que ho produeix".

Finalment, el periodista ha manifestat que "l'islam encara no ha fet una cosa que ha fet el cristianisme a Europa: la separació de l'església i l'estat". "És molt difícil que algú que arribi aquí, i amb aquests criteris, no cregui en el fons una societat decadent perquè no seguim les seves normes", ha conclòs.

Com va explicar la citada Valerie Miles: “escriure et va salvar la vida” i la mateixa Amat va admetre que era així. De fet va començar molt jove, als cinc anys, escrivint cartes al pare. “Els llibres i la música han estat la pantalla que m'ha protegit de la llum solar de la bogeria”, explica ja a la primera pàgina.

L'autora -amb més d'una desena de llibres alguns tan importants com “Todos somos Kafka”- explica que a la seva infància va quedar marcada per tres fets: la mort de la seva mare quan ella tenia tres anys, el bullying a què la va sotmetre el seu germà gran i la indiferència del pare que no va evitar els abusos.

En una d'elles, explica que “s'ha posat a insultar-me i pegar-me de totes les maneres” i que “em fa la vida impossible i com tu no li pegues fa tot el que li dóna la gana (…) pitjor, no t'atreveixes a renyar-lo ni a pegar-lo”. “Sóc filla d'un manicomi i una biblioteca”, afegeix més endavant en al·lusió a la clínica psiquiàtrica que tenien davant de casa seva i per on van passar il·lustres escriptors barcelonins com Lepolodo María Panero, Ana María Moix i José Agustín Goytisolo.

"S'han documentat -afegeix- almenys 22 atacs organitzats per civils polonesos contra comunitats jueves", explica l'escriptor Javier Juárez a l'obra.

La més violenta es va registrar a la ciutat de Jedwabne el 1941 i també hi va haver una acció de “solats alemanys al poble d'Olkusz” el juliol de 1941.

Això sí, el llibre també deixar clar que Polònia és el país que té més "justos entre les nacions", la distinció que va crear Israel després de la guerra per honrar aquelles persones que van ajudar a salvar jueus de l'Holoacaust.

“La invasió de Polònia. Inici de la Segona Guerra Mundial” és un recull d'articles a càrrec del cap de la secció d'història del diari ABC, Manuel P. Villatoro.

El volum (Editorial Pinolia, 19,95 euros, 221 pàgines) no és un relat cronològic de l'operació militar sinó temàtic. L'advocat Francisco Uría explica, per exemple, que era una “invasió anunciada”.

"El territori polonès, bàsicament una gran plana a l'est d'Alemanya, era difícilment defensable", recorda i que, malgrat això, "va ser capaç de resistir més temps que França".

Per la seva banda, la historiadora Luan G. Alijarcio retrocedeix fins els orígens històrics del país, “una nació atrapada entre dues potències” i com el “gegantí estat” sorgit de la seva unió amb Lituània el 1569 va saltar fet trossos el 1795.

Federico Romero, també historiador, explica la “disfressa diplomàtica” de Hitler i com, a poc a poc, va anar asfixiant els països veïns. Però també que, després de la I Guerra Mundial, Alemanya havia perdut “una desena part de la seva població” amb el Tractat de Versailles.

Alberto de Frutos analitza la política d'apaivagament d'Anglaterra i França mentre que José Luis Hernández Garvi l'exhaustiva i meticulosa preparació germànica per a la invasió.

Pérez Cardona les fake news del III Reich abans de la invasió i el mateix coordinador de l'obra, Manuel P. Villatoro, les estratègies i les armes durant l'atac.

Tomás Moreno, l'ús de la cavalleria contra els tancs; i Javier de Velasco desmunta la famosa càrrega de la Brigada Pomorska.

Israel Viana es centra en la lluita per Danzig -l'actual Gdansk, ara definitivament a Polònia-; Paco Álvarez el setge de Varsòvia i Javier Juárez, “el drama dels refugiats jueus”

Finalment Jesús Callejo es refereix a la invasió soviètica de Polònia i Óscar Herradón a la matança de Katyn. També es tracta de com ha tractat el cinema (Mikel Navarro) el tema amb, entre d'altres, “El pianista” (2002)./ Una ressenya de Xavier Rius